Defensem el país perquè no és pràctic viure en un entorn deteriorat. Ni ètic transferir-lo fet malbé. Aquesta llarga i cansada guerra serà guanyada per a tots o perduda per tothom. Així de simple. Es tracta, purament, de viure i deixar viure. Ens en sortirem, potser.

RAMON FOLCH I GUILLEN

19 de juliol del 2011

Trist aniversari

El 19 de Juliol de 1986, avui fa 25 anys, Cantallops i per extensió bona part de l'Albera, patia un incendi de dimensions descomunals. La suma d'un alt risc, amb una gran quantitat de biomassa al bosc -també en part causada per la gran nevada de l'hivern anterior- més unes altes temperatures sumades a una tramuntana fortíssima, foren la combinació idònia perquè succeís la catàstrofe. Amb un balanç de quatre bombers morts i molts milers d'hectàrees calcinades, deixà un record inesborrable en tots els qui ho vam viure a primera línia, que esdevinguerem sense voler-ho, espectadors impotents. La coincidència per aquelles dates d'un altre incendi a la muntanya de Montserrat relegà el nostre cas a un segon pla en els mitjans de comunicació. Ja se sap, ciutadans de segona fins i tot en les desgràcies.


Avui han passat vint-i-cinc anys i probablement s'ha avançat molt en quant a tècnica i mitjans per a l'extinció, però el bosc continua tant o més brut que llavors i tot el país és un gran encenall de cap a cap. Els qui ho varem viure, encara ara a l'istiu quan el bosc és sec, fa calor i bufa la tramuntana, no podem evitar un cert nerviosisme...

18 de juliol del 2011

Sembrant garrofers (Ceratonia siliqua)

Aprofitant un viatge per l'interior de Tarragona i al sortir del poble de Rasquera (Ribera d'Ebre) vaig arreplegar un grapat de garrofes d'un dels allà omnipresents garrofers , amb la intenció de sembrar-ne la grana en arribar a casa. Al cap de pocs dies m'arribaren més garrofes, però en aquest cas insulars: recol.lectades a Santa Eulària des Riu (Eivissa).


Les granes tenen una pellofa molt dura que dificulta bastant la germinació, per la qual cosa les vaig tenir en remull 48 hores abans de sembrar-les, per facilitar una mica les coses. Entre unes i altres en vaig sembrar poc més d'un centenar. Abans d'un mes ja n'havien nascut més de la meitat i passat aquest temps, les que no ho hagin fet, quedaran en estat latent i germinaran l'any vinent.


Després d'haver nascut, alguns dels petits garrofers no han sobreviscut, i passades algunes setmanes més perquè estessin més acampats, els he trasplantat a uns tetrabriks -per allò del reciclatge- que serviran de testos abans de plantar-los definitivament.



De moment en sobreviuen una cinquantena i sembla que creixen sans i forts. Tot i ser molt de secà, procuro que no tinguin massa hores de sol.


No tinc massa clar el tema dels exemplars mascles, femelles, etc. ni si tots produïran garrofes o no...







Mirarem de plantar-ne en diversos llocs de la plana de Cantallops, ja que a dia d'avui no en queda cap. Antigament n'hi havia hagut molts en horts, camps i vinyes, i se n'aprofitaven les garrofes per alimentar al bestiar.



I l'any que ve, per Sant Josep que és quan toca, sembrarem xiprers del país, dels bons, que segur que resisteixen millor el fong que tant n'ataca les varietats i híbrids ornamentals.









4 de juliol del 2011

Anecdotari local (2)

El "Xato" era l'agutzil de Cantallops, i quan exercia, portava una gorra de plat en la qual hi havia dues lletres brodades: A. M. (que volien dir Agutzil Municipal), però ell, per contra, assegurava que aquelles dues sigles significaven "Anterra Morts", que era una de les moltes funcions que havia de portar a terme